Notes d'optimisme en clau política - Anna Alonso | Comunicació Corporativa
Anna Alonso Comunicació Corporativa ofereix serveis integrals de comunicació per a professionals, empreses i entitats que vulguin donar a conèixer un projecte o iniciativa als mitjans, incrementar la seva presència público i/o visibilitat mediàtica.
Anna Alonso, Comunicació corporativa, Agència de Comunicació, Gabinet de premsa, Estratègies de Comunicació, Pla de Comunicació, Barcelona
22229
post-template-default,single,single-post,postid-22229,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,select-theme-ver-3.2.1,wpb-js-composer js-comp-ver-4.12,vc_responsive
 

Notes d’optimisme en clau política

El panorama polític català i espanyol viu, aquests dies, un sacseig sense precedents; cada minut, passen coses noves i l’actualitat informativa treu fum per tot arreu. No diré políticament el que penso, perquè no crec que pugui aportar res de nou al debat i, en tot cas, la meva opinió compta ben poc en tot aquest procés, però sí m’agradaria fer dues reflexions que m’acompanyen als meus debats interns i que, en algun moment, m’han permès veure amb una mica més d’optimisme la preocupant situació:

Ú. He vist dones polítiques plorar. Per fi! Per fi els sentiments i la perspectiva humana dels problemes -també polítics- interfereixen al discurs públic; per fi les dones ocupen càrrecs de poder i transmeten amb paraules i amb llàgrimes el patiment i l’alegria, els sentiments. Prou de discursos freds i distants, que parlen de les coses com si no tinguessin a veure amb la vida real de la gent.

Dos. Com diu un senyor a qui aprecio i admiro, “la violència no és humana i la venjança no entra als plans de Déu”. Si traiem la referència religiosa de la frase, probablement, canvia el sentit i perd força, però una cosa és clara: per més raons de pes que hi hagi, dos no s’enfaden si un no vol i la violència sempre condueix a més violència.

“Seny”, d’uns i d’altres

Això és una negociació, diuen. Fan això perquè aquells diguin allò i aquest faci això altre i, després, segur que els altres fan allò i nosaltres podrem fer el de més enllà…

Aquí pau i després glòria. Humilment, no puc dir res més.

El Procés m’ha fet veure dues coses; la menys important és que que jo no serveixo -en absolut- per negociar, i la segona i més destacada és que el desig d’una Catalunya independent o d’una Catalunya espanyola no hauria d’estar per sobre de totes les coses. Amb aquesta visió portada a l’extrem, no poden haver-hi diàleg ni solucions, ni en un sentit, ni en un altre.

Dit això, el que pretén la majoria -la tan aclamada majoria- és impossible de saber, perquè tothom diu coses diferents, la societat està molt mobilitzada i la resposta del contrari és cada vegada més inesperada i contundent. Només ens queda confiar en el “seny”, d’uns i d’altres.



.