avatar-totoro-agencia-comunicacio-mitjans-marketing
21543
post-template-default,single,single-post,postid-21543,single-format-standard,stockholm-core-1.1,select-child-theme-ver-1.1,select-theme-ver-5.1.8,ajax_fade,page_not_loaded,side_area_over_content,wpb-js-composer js-comp-ver-7.0,vc_responsive

La tragèdia de Germanwings i com fer bon periodisme

Des del primer moment que vaig conèixer -ara fa una setmana- la notícia de l’accident aeri de Germanwings, em va inquietar força la pregunta de com fer bon periodisme davant d’una tragèdia com aquella. Informació versus realitat. Una realitat basada en un lamentable episodi d’autèntica bogeria humana.

Aquests dies, he recuperat amb certa malenconia els records de les llargues estones a la Universitat, endinsant-me en l’apassionant món de les teories de la comunicació, de l’espiral del silenci, de quins continguts demana l’audiència i quins ofereixen els mitjans i dels grans Adorno i Horkheimer, entre molts d’altres. Aleshores jo estudiava amb il·lusió teories d’autors sobre quin servei feia i fa el periodisme i quin periodisme havíem de voler per a la nostra societat.

És molt complicat atendre aquesta pregunta, ja ho creia aleshores i ho continua pensant ara, i l’accident aeri n’és una prova. El dia de l’accident la tensió i la preocupació pels fets van ser màximes; el que havia passat era molt “fort”, tothom en parlava, tot estava com paralitzat i tots els mitjans dedicaven recursos i espai i més espai en explicar de forma permanent, minut a minut, què havia passat, sense que hagués passat res més en tot un dia… El dia dels fets, el que va saber-se del cert, és a dir, l’única informació confirmada i contrastada era pràcticament que s’havia produït un accident amb un Airbus 320 de la companyia Germanwings de Lufthansa als Alps, en el seu trajecte Barcelona-Düsseldorf, i que havien mort les 150 persones que hi anaven a bord. Res més. Ni tan sols es coneixien els noms dels passatgers, ni les seves nacionalitats, encara que es parlava de prop de mi centenar d’espanyols.

Què ha de fer un bon periodista en un cas així? La societat esta commocionada, però si no es coneixen més dades, té sentit parlar-ne tota l’estona? El que van fer la majoria de mitjans va ser enviar corresponsals a la zona de la catàstrofe, perquè informessin als lectors i a l’audiència des del lloc dels fets; els mitjans també van entrevistar tot tipus d’experts en aviació, pilots, enginyers, mecànics, etc., per tal que donessin la seva opinió sobre el que havia pogut passar, mentre s’anaven coneixent detalls personals amb comptagotes dels passatgers morts.

Aquests dies molts periodistes han tractat aquesta qüestió dels límits, de fins on és possible arribar per informar, de quan s’informa i quan es desinforma, de què és periodisme i què groguisme, i em semblen interessants moltes perspectives (recomano el programa .CAT sobre “Nou impacte en la tragèdia als Alps: Dol i tractament informatiu“) i punts de vista, però continuo tenint dubtes, especialment, pel que fa al primer dia de la cobertura informativa, el dia que no se sabia pràcticament res. ¿Tenia sentit monopolitzar tots els espais informatius amb aquest tema si no es coneixien noves dades? ¿Era convenient trobar experts de diferents àrees per preguntar-los sobre tots els supòsits haguts i per haver del cas? I, com a espectadora, també em pregunto: ¿Què volia saber aquell dia, quan em connectava a la xarxa o mirava la televisió? Molt interessant (per a mi) la reflexió que fa en aquest sentit la Patrícia Gabancho a la tertúlia del programa 8al dia del dia 25/03; quan l’Eulàlia Vintró critica el tractament informatiu que s’està donant a la notícia -especialment, per la sobre informació-, d’alguna manera, Gabancho atribueix l’excés de la cobertura a la condició humana de sorpresa i commoció a causa de l’accident, perquè les persones mortes eren properes i anaven en un avió, i davant d’un fet com aquest tothom té necessitat de compartir-ho i parlar-ne.

Ja fa dies que no segueixo gaire de prop el tema de l’accident, perquè m’impressiona massa. Per uns moments, m’imagino l’escena i m’esgarrifo, i em sap molt greu, i m’estimo més no furgar la ferida. Però continuo donant-li voltes a la qüestió sobre què és notícia i què no, i què és bon periodisme i què no. Llegeixo aquesta tarda al diari ARA que un passatger va gravar amb el seu mòbil els darrers minuts de la tragèdia i que la gravació és a mans de ‘Paris Match’ i ‘Bild’ i que se sent la gent cridar, el pilot picar la porta… S’hauria de fer públic aquest vídeo? Seria de bon periodisme? Diria que no, ho tinc claríssim, però -i en un altre nivell d’impacte- també hagués dit que no interessava conèixer la casa on vivia Lubitz ni què opinaven d’ell els seus veïns i els seus amics, i ho hem vist vàries vegades i a totes les televisions.