Carpe diem
Avui, escric al bloc després de molts dies, però no per parlar de periodisme, ni de comunicació, ni de res que hi tingui a veure. Aquest matí hem sabut que el jutge i exministre socialista d’Interior i Defensa José Antonio Alonso ha mort, a l’edat dels 56 anys, a causa d’un càncer. 56 anys. Els mitjans han donat la notícia, i hem vist com polítics importantíssims dels país donaven el condol a la família profundament afectats i li dedicaven unes paraules a Alonso, que als 28 anys també va ser un dels jutges més joves de la seva època.
Com deia el Jano Galán, la mort no és excepcional; la mort és un fet que ocorre a diari i en circumstàncies molt diferents. Precisament per a això, perquè la mort és diferent als 2 anys que als 15 que als 40 que als 80, que per malaltia, que per vellesa, que per accident, que per gana o que per guerra, no sabem realment què és la mort; ni tan sols sabem (amb plena certesa) per què morim ni què hi ha després de la mort…
Com més gran em faig, més tendeixo a relativitzar les coses que passen al meu voltant, perquè menys important em sembla tot. I tant que m’horroritza Trump i em preocupen els refugiats o la guerra de Síria, i que hi hagi corrupció i treballadors pobres amb sous de 700 euros, però cada dia que passa, més faig meva la cèlebre frase de “Carpe diem” (Horaci, 65-8 a.C.). Aprofitem mentres poguem al màxim les coses bones i que ens fan més feliços. Perquè avui som aquí, i demà no, i perquè per més simple (i absurd) que soni, fàcilment, ens n’oblidem.